Al Puigsacalm pel Coll de Bracons

El diumenge passat la Dawnie i jo vam pujar al Puigsacalm per la ruta que comença al Coll de Bracons. Aquesta passejada és molt popular perquè l'ascensió és suau, transcorre per unes fagedes impressionants i per les magnífiques vistes que es poden contemplar si el dia és clar. Això és el que va passar el diumenge. Així, poc després d'iniciar el camí ja vam poder observar a sota nostre la Plana de Vic coberta per la boira, i a l'horitzó, Montserrat.

Al cap d'una estoneta vam arribar a la Collada de Sant Bartomeu, lloc on vam trencar cap a la dreta per tal de dirigir-nos a la Font Tornadissa. La Font Tornadissa és un indret ideal per reposar un moment i esmorzar.

Les nevades de la setmana anterior havien deixat el paisatge ben emblanquinat, cosa que encara li dóna un major atractiu. A més, el temps no podia ser millor: sol, absència de vent i de núvols, i temperatures suaus si tenim en compte que ja ha començat l'hivern. Així doncs, vam tenir la sort de poder continuar el trajecte per la neu en samarreta de màniga curta.

Vam prosseguir el camí fins a arribar al Puigsacalm, coronat pel vèrtex geodèsic i la senyera. En total, un parell d'hores de pujada.

Des del Puigsacalm vam poder gaudir d'unes panoràmiques extensíssimes, de les millors que recordi. Així, vam poder observar, entre d'altres, el Puigmal i el Pirineu de Núria, el Canigó, el Golf de Roses, el Rocacorba, el Montgrí, el Far, Cabrera i Aiats, el Montseny, el Pedraforca i el Cadí. Una meravella per a l'excursionisme paisatgístic i contemplatiu. No és d'estranyar, doncs, que els excursionistes hi pugin sovint.

Per tornar, vam desfer el camí. Al cap d'una hora i quart tornàvem a ser al Coll de Bracons, punt d'inici i de finalització d'una excursió ben agradable.

Un informe útil sobre Google

Poques empreses han influït i influeixen tant en el nostre dia a dia com Google. No és d'estranyar, doncs, que els seus productes i estratègies generin notícies a diari. Massa sovint, però, les notícies aporten informacions puntuals, inconnexes i et parlen del què però no del perquè. És per això que cal agrair a faberNovel que hagi publicat l'informe Google's Key Success Factors. L'informe mostra de forma concisa i entenedora la foto global de l'empresa: el model de negoci, la cultura corporativa, el perquè de l'ampli ventall de productes i serveis que ofereix, l'estratègia vers la internet mòbil i els entorns audiovisuals, l'ús del crowdsourcing, la relació amb els desenvolupadors, etc. Sens dubte, un informe útil sobre Google.

Montserrat - Matagalls 2008 (i 5) - 22 hores i 22 minuts

Per fer-ho encara més difícil, l'ascensió final de Monistrol a Montserrat és molt costeruda, però la il·lusió d'arribar va fer que pugés amb més delit del que em pensava. Al cap d'una horeta, molt a prop ja del destí, vaig atrapar en Rafel, que estava extenuat. Vam fer plegats els metres finals ... A les 5 de la tarda del diumenge, 22 hores i 22 minuts després d'haver sortit, vam arribar a Montserrat. Objectiu complert, sí senyor.

Allà ens esperaven la Dawnie, qui va baixar corrent les escales per abraçar-nos, la Maysa, en Josep i la Consol, en Jordi, la Thais, en Pau i l'Albert. Alegria generalitzada, abraçades i petons, alguna llagrimeta ... L'aventura havia tingut un final feliç.

Hi tornaré l'any que ve? De moment no ho sé. Cal estar molt ben entrenat, i anar-hi ben acompanyat (gràcies, Rafel, per fer-ho aquest any). Mentrestant, aprofito per agrair al Centre Excursionista de Gràcia per la seva impecable organització i a tots aquells, coneguts o anònims, que ens van donar ànims i suport durant la travessa.

Montserrat - Matagalls 2008 (4) - Això no s'acaba mai!

Quan vam deixar Sant Llorenç Savall les pistes que vam recórrer eren més amples i planeres. Això, i el fet de veure sortir el sol va fer que reviféssim una mica. Aquesta sensació, però, no va durar gaire ja que la forta ascensió cap al Coll de Grua ens va recordar que el desgast físic era molt gran i que encara faltava molt camí per recórrer. Amb tot, cap a les 9 del matí vam arribar al Coll de Grua, quilòmetre 57 de la nostra travessa.

Els 21 quilòmetres que separen el Coll de Grua de Monistrol es van fer eterns. La sensació d'esgotament t'envaeix, els quilòmetres es fan molt més llargs, els genolls fan figa i els peus pateixen a cada passa que fas, especialment a les baixades. Vam trigar sis hores i mitja en fer un trajecte que normalment es faria en quatre hores. Cap a les 4 de la tarda vam arribar a Monistrol, Montserrat estava a tocar. En aquell moment en Rafel va pensar que si s'aturava potser no arribaria, així que va continuar caminant. Jo vaig preferir reposar i tenir cura dels meus peus. Al cap d'un quart d'hora vaig reprendre el camí.

Montserrat - Matagalls 2008 (3) - A caminar ! Som-hi!

La Matagalls - Montserrat del 2008 va tenir lloc els dies 20 i 21 de setembre. En Rafel i jo vam sortir del Coll Formic el dissabte dia 20 a les 18:38 enmig d'un ambient festiu i envoltats de dotzenes de participants.

El tram de Coll Formic a Aiguafreda va ser de bon fer ja que hi ha molts trams planers o de baixada. En arribar a Aiguafreda cap a les 10 ja era fosc i vam encendre els frontals. No ens hi vam aturar, sinó que vam començar la pujada cap a Can Janot. Tot pujant vam observar com els frontals dels caminadors descrivien uns zig-zags lluminosos que s'enlairaven enmig de la foscor, una escena molt inspiradora. Vam arribar a Can Janot cap a la mitjanit. Vam reposar i recuperar forces tot aprofitant que hi havia un avituallament molt ben assortit.

A continuació ens vam dirigir cap al Coll de Poses, lloc al qual vam arribar cap a quarts de tres de la matinada. Quan hi vam arribar els ànims i les forces estaven relativament bé. En aquell moment havíem recorregut 31,5 quilòmetres en unes 8 hores.

El següent objectiu era Sant Llorenç Savall, població situada a uns 14 quilòmetres del Coll de Poses. Aquest tram no va ser fàcil: el camí és sovint estret i irregular, i amb els frontals has d'anar buscant les marques del camí. El cansament i la son comencen a passar factura i s'acaben les ganes de fer bromes. Malgrat aquestes dificultats vam continuar fent camí, fins atènyer l'avituallament de Sant Llorenç Savall. Eren les 6 del matí, portàvem més d'onze hores caminant i havíem recorregut 45 quilòmetres, una mica més de la meitat del trajecte total. A Sant Llorenç Savall no pots aturar-t'hi gaire estona, perquè si ho fas les temptacions d'abandonar són massa grans. Així doncs, després de menjar uns entrepans vegetals molt bons preparats per l'organització vam decidir continuar.

Matagalls - Montserrat 2008 (2) - Cal entrenar-se de valent

Durant els mesos de juliol, agost i setembre em vaig preparar a consciència. En l'aspecte físic, vaig córrer un bon nombre de vegades distàncies entre els 6 i els 12 quilòmetres. A això cal afegir-hi, alguna ascensió, una llarga marxa de 40 quilómetres i sortir sovint en bicicleta.

Per a mentalitzar-me del repte que teníem al davant em va anar molt bé mirar els reportatges sobre edicions anteriors de la Matagalls - Montserrat. El més emotiu i impactant va ser, sens dubte, el del Canal 33 sobre l'edició del 2004. També va ser interessant visitar els fòrums on els participants d'edicions anteriors explicaven les seves estratègies i experiències.

També vaig tenir cura dels aspectes materials: mitjons que eviten les butllofes, triar el calçat adequat, incorporar-hi soles que faciliten el caminar, barres energètiques, etc.

I així vam arribar al gran dia, al dissabte 20 de setembre.

Matagalls - Montserrat 2008 (1) - Com va començar tot

Molt sovint creiem que sabem les coses però en realitat només sabem com acaben. Per poder entendre veritablement el que ha passat cal anar a l'origen. Anem-hi, doncs.

Tot va començar un dia de juliol en què la Dawnie, jo, en Rafel i la Maysa vam pujar al Matagalls des del Coll de Sant Marçal. Aquell dia no va fer massa calor i l'ascensió va ser agradable. A més, la bona visibilitat va permetre que des del cim del Matagalls veiéssim Montserrat a l'horitzó. També hi vam poder llegir una placa on s'explicava com Mn. Jaume Oliveras va fer la travessa Matagalls Montserrat el 1904 en menys de 24 hores. Impregnats d'aquell ambient, algú va dir, "Perquè no ens apuntem a la Matagalls - Montserrat d'aquest any?" I tots vam contestar que sí, suposo que a causa de l'eufòria del moment perquè una reflexió mínimament assenyada no hauria produït tal resposta. En efecte, la travessa Matagalls - Montserrat té una distància de 83 quilòmetres, un desnivell acumulat de 6.000 metres i significa caminar un munt d'hores, moltes de les quals durant la negra nit.

El repte estava fixat, i ara tocava ser conseqüents.

El Jardín de Newton

Fa poc he acabat de llegir El Jardín de Newton (La ciencia a través de su historia) de José Manuel Sánchez Ron. El primer que es copsa en llegir-lo és l’enorme esforç de síntesi que s’ha fet per tal d’encabir en poques pàgines, 271, els principals personatges, descobriments i repercussions de la ciència al llarg del temps. No està gens malament, sobretot si tenim en compte tot el que ha ocorregut des d’Euclides fins a la revolució biotecnològica actual. L’estructura del llibre, on cada capítol es dedica a una disciplina científica tot respectant la seqüència cronològica dels esdeveniments, és encertada i en facilita la lectura. Això és d’agrair, especialment en una època on massa sovint la informació és excessiva, supèrflua i desordenada.

Els grans científics de la història de la humanitat tenen un pes destacat en l’obra. S’hi descriu les seves qualitats personals i les aportacions al coneixement però també s’hi relata les controvèrsies i els conflictes de tot tipus (científics, religiosos, filosòfics, familiars, etc.) que van viure o provocar. El Jardín de Newton no és, doncs, un conjunt de panegírics sinó que mostra els protagonistes d’una forma global: amb les seves virtuts i defectes, grandeses i misèries. He trobat especialment reeixits els capítols dedicats a Newton i Einstein.

El llibre no només narra la història de la ciència sinó que també ajuda el lector a comprendre millor i de forma més intruïtiva elements com les forces o principis com el de conservació de l’energia. Mirant les coses amb perspectiva, m’adono que a la meva època d’estudiant s’incidia poc en el significat profund d’aquest conceptes i, en canvi, es posava més èmfasi en les formulacions matemàtiques que els descrivien. Obres com El Jardín de Newton ajuden a corregir aquest biaix.

El Jardín de Newton també esmenta les repercussions que han tingut per a la humanitat els coneixements proporcionats per la ciència. En general són positives, com queda especialment palès en el capítol dedicat a la medicina, però això no amaga que el seu ús hagi estat nefast, com en el cas de les bombes atòmiques, o obri grans interrogants, com els oberts per l’enginyeria genètica.

El Jardín de Newton és, en definitiva, un llibre altament recomanable a tot aquell que estigui interessat en temes de divulgació científica.

Dingle Way (8) - De Cloghane a Castlegregory (Etapa final)

La darrera jornada va ser més fàcil i menys animada que l'anterior. Bàsicament va consistir en atravessar de punta a punta Brandon Bay, la platja més llarga d'Irlanda. Durant els 10 quilòmetres de travessa poca cosa a destacar: algú passejant, algú altre a cavall, uns pocs corrent, i uns nens rebien classes de surf. A mida que recorria la platja m'anava allunyant de Brandon Mountain, la muntanya que havia superat el dia anterior.

El camí va continuar per la costa per després desviar-se cap a l'interior i arribar finalment a Castlegregory, final d'etapa i final del meu viatge. Vaig arribar al B&B cansat però satisfet. L'experiència, sens dubte, havia valgut la pena. Van ser sis dies caminant sol per paratges esplèndids. Sis dies de pau i tranquil·litat infinites, sis dies per al goig contemplatiu i per a conèixer una mica millor un país, que, com diu el tòpic, no deixarà mai de sorprendre'm. Slí Chorca Dhuibhne Abú!

Dingle Way (7) - De Ballydavid a Cloghane

Aquesta etapa també va ser, per no perdre el constum, inoblidable. Va començar amb una ascensió per les faldes del Brandon Mountain. Un cop més, el dia va ser assolellat i la visibilitat magnífica. Això em va permetre gaudir de vistes excel·lents que s'anaven eixamplant a mesura que guanyava alçada. Tornava a gaudir de les three sisters, de les illes Blasket, i de les badies i cingleres que dies abans havia trepitjat.

Al cap d'una bona estona vaig arribar a un coll que es troba entre dos pics: el Piras Mór i el Masatiompah. Al coll també vaig poder observar una mena de menhir amb antigues inscripcions oghàmiques. Tot plegat un magnífic escenari per a tota mena de llegendes, mites i aventures celtes.

Un cop superat el coll, vaig començar a devallar per la vessant oriental de la muntanya de Brandon. La baixada era d'un pendent fort i, a més, estava molt empatanegada així que vaig baixar amb molt de compte. Cap al vespre vaig parlar amb una parella de jubilats holandesos que havien atravessat el mateix coll, però ells amb calça curta i amb bambes. No cal dir que van merèixer el meu respecte i admiració.

Al final del descens, vaig arribar al poble de Brandon, lloc on vaig trucar a un senyor que desconeixia però que resulta que és el pare d'un noi que és el xicot d'una amiga de la meva dona. Sí, ja sé que el lligam no és gaire directe, però va ser l'única oportunitat de parlar amb algun "conegut" i no la vaig desaprofitar. Ens vam trobar al Brandon Pier, lloc on vam prendre una cervesa tot gaudint d'unes regates que s'hi van disputar aquell dia.

Al Brandon Pier hi ha un pub i tres cases particulars, una de les quals llueix una bandera descomunal d'Irlanda. Això em va recordar que estava recorrent pam a pam una península rebel d'un comtat rebel.

Cap a la tarda vaig recórrer el darrer trajecte del dia, el qual em va portar fins a Cloghane, racó paradisíac de platges tranquil·les i casetes de color. Sens dubte, un magnífic final d'etapa per a una gran jornada.