Dingle Way (5) - De Dingle a Dunquin

L'etapa de Dingle a Dunquin va ser, de totes totes, la millor. Tot i això, el començament va ser una mica delicat. Durant el matí hi havia una boira bastant espessa. Entre la boira i les bardisses més altes que jo a banda i banda de la pista, no m'hi veia gaire. De cop i volta, vaig haver-me d'enfilar per un camí completament cobert d'un fang tou (convenientment barrejat amb tifes de vaca) que m'arribava a mig tormell. Sort que portava les polaines! Però bé, quan de sobte va aparèixer davant meu la vista de Ventry Bay vaig pensar que tot havia valgut la pena.

Cap al migdia el temps va canviar. La boira va desaparèixer i va deixar pas a un sol radiant i a un cel net de núvols. La roda de la fortuna es va posar a favor meu, perquè un cel clar a la península de Dingle és una raresa. El posterior recorregut des de Dingle a les faldes del Mount Eagle, simplement no té preu. Hi vaig poder gaudir d'uns dels paisatges més agradables i inspiradors que recordi. Per tot arreu es succeïen cingleres cobertes de prats que de sobte s'estimbaven abruptament i vertical per anar a raure a l'oceà immens i encalmat. Suposo que són aquests paisatges els que fan que any sí, any també, vagi a Irlanda. En un d'aquests cingles vaig seure per dinar. Al cap de poca estona se'm van afegir dues parelles, ja grans, de turistes americans. "Outstanding beauty all over the place" em va dir un d'ells. I tant que sí! Millor no es pot resumir.

Al cap d'una estona, vaig continuar l'etapa tot trescant pel Mount Eagle. Durant el camí vaig trobar desenes i desenes de restes arqueològiques, des dels "clocháns" a les cabanes en forma de ruscs d'abelles. El Mount Eagle és un paradís per als arqueòlegs.

Malauradament, el temps es va tornar a emboirar. Al final de la tarda vaig arribar a Dunquin enmig de plugims. A la zona de Dunquin (Dún Chaoin en gaèlic) - Ballyferriter (Baile an Fheirtéaraigh) el gaèlic té una gran força: el pots sentir pel carrer i és omnipresent a la retolació. Gaeltacht abú!