29/6/09

Ascensió al Pedraforca


Imatge cortesia de Martí Terés

El massís del Pedraforca pot ser contemplat des de molts indrets de Catalunya. La seva silueta característica i el seu aspecte imponent fan que la seva ascensió sigui molt popular entre els excursionistes. Dues parelles anglocatalanes: la Dawnie i un servidor, i la Júlia i en Martin vam decidir pujar-hi el cap de setmana del 20 i 21 de juny.

El dissabte cap al vespre ens vam trobar al mirador del Gresolet, al municipi de Saldes. Un cop carregades les motxilles, vam enfilar el camí cap al refugi Lluís Estasen, que es troba al peu de la paret nord del Pedraforca. Tot just arribats al refugi, vam ser sorpresos per un helicòpter que va fer diverses anades i vingudes per tal de rescatar 3 escaladors. El soroll i les ventades que va provocar l'helicòpter van ser espectaculars. Val a dir que fins aleshores aquestes experiències havien restat confinades a les sales de cinema. Afortunadament, els escaladors estaven sans i estalvis.

Recuperada la tranquil·litat, vam sopar al prat que envolta el refugi.


La nit també va ser moguda. A les 10 vam fer cap al dormitori. Un rètol al refugi deia ben clar que a les 10 silenci, però, com que vivim en un país mediterrani on les normes tenen poc pes, va haver-hi xerrameca, llanternes enceses i entrades i sortides fins passada la mitjanit. Posteriorment vam poder assistir a un magnífic concert de roncs, esporàdicament interromput per aquell que parla sol durant la nit o per l'altre que sense voler envaeix el matalàs del veí. No és d'estranyar, doncs, que afortunat es pogués considerar aquell qui, quan va sonar el despertador a quarts de set, havia dormit més de dues hores.

Cap a 2/4 de vuit vam començar a caminar, tot dirigint-nos cap al coll de Verdet. Els primers 20 minuts van ser fàcils ja que van transcórrer per una pineda ombrívola i el desnivell a superar va ser escàs. Després, però, el pendent va esdevenir molt més fort i el camí costerut va continuar tota l'estona fins arribar al coll de Verdet. Això va ser un primer test de resistència, que vam superar correctament, però els trams difícils encara havien d'arribar.



En efecte, al coll de Verdet s'inicia una grimpada que, si bé no és molt complicada, és molt aèria i això fa que s'hagi d'anar amb compte. Sempre hi ha aquell moment tan interessant en què algú posa un peu en fals (no gaire segur), no sap on posar l'altre, mira al seu voltant, veu el magnífic estimball, i li agafa una mica de por.


L'ascensió grimpant s'alterna amb alguns petits descensos i amb recorreguts per la carena. En resum, vam estar entretinguts durant una bona estona.


Tot i les dificultats, cap a quarts de dotze vam arribar al cim del pollegó superior. Els quatre membres de l'expedició vam assolir el repte, cosa meritòria si tenim en compte que alguns tenien una experiència més aviat limitada en temes de muntanya. La festa, però, no s'havia acabat. A continuació tocava baixar a l'enforcadura i després descendre la tartera. La tartera no estava en gaire bon estat. Molts trams estan pelats a causa de què les pedres i la grava han anat baixant al llarg dels anys. Én els trams pelats relliscar és fàcil i mantenir l'equilibri difícil. Alguns van decidir prendre mesures de protecció com baixar de culs.


No cal dir que baixant a aquest ritme, la tartera es va fer llarguíssima, però bé, finalment la vam deixar per prendre a mà esquerra un camí que en mitja horeta et deixa al refugi Lluís Estasen. Hi vam arribar a 2/4 de 3, unes 7 hores després d'haver iniciat el recorregut. Ens trobàvem cansats, però satisfets i contents d'haver aconseguit l'objectiu: pujar el Pedraforca, una muntanya mítica que ofereix uns escenaris difícils d'igualar.