L'Erin ja té un any

Amb moltíssim retràs publico aquest missatge per celebrar que l'Erin ja té un any. Reprodueixo a continuació la felicitació que la seva àvia Maria li va regalar amb motiu del seu aniversari. La felicitació resumeix molt encertadament i carinyosament aquests primers dotze mesos.

Ha nascut l'Erin

El 14 de juliol de 2010, a 2/4 de 9 del vespre, ha nascut l'Erin. En el moment de nèixer, ha pesat 2Kg i 570 grams. Tant ella, com la Dawnie, estan bé. La Dawnie s'ha portat com una campiona: ha viscut tot el procés amb una serenor, valentia i tendresa dignes d'admirar.

Un dels motius pels quals vam escollir aquest nom és perquè significa la pau, i estem segurs que ens en portarà molta, juntament amb alegries i il·lusions. Un altre dels avantatges d'Erin és que s'escriu i pronuncia de la mateixa manera en anglès i en català. El cas és que per a nosaltres es tracta d'una autèntica benedicció i, com que Erin és també una denominació poètica d'Irlanda, acabarem el post amb una benedicció irlandesa:

May the road rise to meet you
May the wind be always at your back
May the sun shine warm upon your face
The rain fall soft upon your fields
And until we meet again, may
God hold you in the palm of his hand

Ascensió al Pedraforca

Imatge cortesia de Martí Terés

El massís del Pedraforca pot ser contemplat des de molts indrets de Catalunya. La seva silueta característica i el seu aspecte imponent fan que la seva ascensió sigui molt popular entre els excursionistes. Dues parelles anglocatalanes: la Dawnie i un servidor, i la Júlia i en Martin vam decidir pujar-hi el cap de setmana del 20 i 21 de juny.

El dissabte cap al vespre ens vam trobar al mirador del Gresolet, al municipi de Saldes. Un cop carregades les motxilles, vam enfilar el camí cap al refugi Lluís Estasen, que es troba al peu de la paret nord del Pedraforca. Tot just arribats al refugi, vam ser sorpresos per un helicòpter que va fer diverses anades i vingudes per tal de rescatar 3 escaladors. El soroll i les ventades que va provocar l'helicòpter van ser espectaculars. Val a dir que fins aleshores aquestes experiències havien restat confinades a les sales de cinema. Afortunadament, els escaladors estaven sans i estalvis.

Recuperada la tranquil·litat, vam sopar al prat que envolta el refugi.


La nit també va ser moguda. A les 10 vam fer cap al dormitori. Un rètol al refugi deia ben clar que a les 10 silenci, però, com que vivim en un país mediterrani on les normes tenen poc pes, va haver-hi xerrameca, llanternes enceses i entrades i sortides fins passada la mitjanit. Posteriorment vam poder assistir a un magnífic concert de roncs, esporàdicament interromput per aquell que parla sol durant la nit o per l'altre que sense voler envaeix el matalàs del veí. No és d'estranyar, doncs, que afortunat es pogués considerar aquell qui, quan va sonar el despertador a quarts de set, havia dormit més de dues hores.

Cap a 2/4 de vuit vam començar a caminar, tot dirigint-nos cap al coll de Verdet. Els primers 20 minuts van ser fàcils ja que van transcórrer per una pineda ombrívola i el desnivell a superar va ser escàs. Després, però, el pendent va esdevenir molt més fort i el camí costerut va continuar tota l'estona fins arribar al coll de Verdet. Això va ser un primer test de resistència, que vam superar correctament, però els trams difícils encara havien d'arribar.



En efecte, al coll de Verdet s'inicia una grimpada que, si bé no és molt complicada, és molt aèria i això fa que s'hagi d'anar amb compte. Sempre hi ha aquell moment tan interessant en què algú posa un peu en fals (no gaire segur), no sap on posar l'altre, mira al seu voltant, veu el magnífic estimball, i li agafa una mica de por.

L'ascensió grimpant s'alterna amb alguns petits descensos i amb recorreguts per la carena. En resum, vam estar entretinguts durant una bona estona.


Tot i les dificultats, cap a quarts de dotze vam arribar al cim del pollegó superior. Els quatre membres de l'expedició vam assolir el repte, cosa meritòria si tenim en compte que alguns tenien una experiència més aviat limitada en temes de muntanya. La festa, però, no s'havia acabat. A continuació tocava baixar a l'enforcadura i després descendre la tartera. La tartera no estava en gaire bon estat. Molts trams estan pelats a causa de què les pedres i la grava han anat baixant al llarg dels anys. Én els trams pelats relliscar és fàcil i mantenir l'equilibri difícil. Alguns van decidir prendre mesures de protecció com baixar de culs.


No cal dir que baixant a aquest ritme, la tartera es va fer llarguíssima, però bé, finalment la vam deixar per prendre a mà esquerra un camí que en mitja horeta et deixa al refugi Lluís Estasen. Hi vam arribar a 2/4 de 3, unes 7 hores després d'haver iniciat el recorregut. Ens trobàvem cansats, però satisfets i contents d'haver aconseguit l'objectiu: pujar el Pedraforca, una muntanya mítica que ofereix uns escenaris difícils d'igualar.

Qualsevònia, un país qualsevol

Potser t'has trobat en aquesta situació alguna vegada: estàs xerrant amb unes quantes persones quan de cop i volta es comença a parlar d'un país on tothom hi ha estat excepte tu. Això fa que et quedis fora de la conversa i et sentis incòmode. Si és així, no cal que et preocupis més. A continuació tens 8 idees que serveixen per a descriure un país qualsevol, diguem-li Qualsevònia, que podràs utilitzar per integrar-te a la conversa.

1) Qualsevònia és un país ple de matisos i contrastos, i que cal entendre dins del seu context.

2) Qualsevònia ha sabut combinar amb encert passat amb present, tradició amb modernitat. Una mirada atenta revela que el folklore de sempre conviu amb harmonia amb les tendències més actuals.

3) Menció especial mereix la gastronomia de Qualsevònia, caracteritzada per un ampli ventall de plats típics, sempre condimentats amb espècies autòctones que els donen aquell gust tan característic.

4) Des del punt de vista geogràfic, els territoris perifèrics envolten els de l'interior. De nord a sud i d'est a oest es succeeixen un seguit d'accidents geogràfics que no deixen a ningú indiferent. Com és natural, el clima ve marcat profundament per la geografia del país.

5) Pel que fa a l'economia, les regions més desenvolupades i dinàmiques compensen les més deprimides i en recessió. Els sectors econòmics de Qualsevònia són diversos, variats i interrelacionats i no sempre és fàcil analitzar-los en la seva globalitat. Cal tenir en compte que l'evolució econòmica que ha patit el país en els darrers anys s'ha vist plasmada en una sèrie de canvis i transformacions molt profunds.

6) Si ens fixem en la seva història veurem que Qualsevònia ha estat governada sota diversos règims polítics amb els avantatges i inconvenients que això suposa.

7) En qualsevol cas, la rica història de Qualsevònia ha influït, i molt, en el caràcter i el tarannà de la seva gent. Els seus habitants tenen un sentit de pertinença a una comunitat molt arrelat, cosa que no impedeix que estiguin oberts a les influències de l'exterior. De forma similar, el fort esperit col·lectiu dels qualsevonians no és obstacle a què les individualitats hi brillin per mèrits propis.

8) Qualsevònia, és doncs, un país on la gent té la seva pròpia idiosincràsia, amb els seus punts forts i febles. No és estrany trobar-hi persones de tot tipus i condició.

Imatge utilitzada segons els termes establerts per la llicència Creative Commons Attribution 2.5 Generic

Al Puigsacalm pel Coll de Bracons

El diumenge passat la Dawnie i jo vam pujar al Puigsacalm per la ruta que comença al Coll de Bracons. Aquesta passejada és molt popular perquè l'ascensió és suau, transcorre per unes fagedes impressionants i per les magnífiques vistes que es poden contemplar si el dia és clar. Això és el que va passar el diumenge. Així, poc després d'iniciar el camí ja vam poder observar a sota nostre la Plana de Vic coberta per la boira, i a l'horitzó, Montserrat.

Al cap d'una estoneta vam arribar a la Collada de Sant Bartomeu, lloc on vam trencar cap a la dreta per tal de dirigir-nos a la Font Tornadissa. La Font Tornadissa és un indret ideal per reposar un moment i esmorzar.

Les nevades de la setmana anterior havien deixat el paisatge ben emblanquinat, cosa que encara li dóna un major atractiu. A més, el temps no podia ser millor: sol, absència de vent i de núvols, i temperatures suaus si tenim en compte que ja ha començat l'hivern. Així doncs, vam tenir la sort de poder continuar el trajecte per la neu en samarreta de màniga curta.

Vam prosseguir el camí fins a arribar al Puigsacalm, coronat pel vèrtex geodèsic i la senyera. En total, un parell d'hores de pujada.

Des del Puigsacalm vam poder gaudir d'unes panoràmiques extensíssimes, de les millors que recordi. Així, vam poder observar, entre d'altres, el Puigmal i el Pirineu de Núria, el Canigó, el Golf de Roses, el Rocacorba, el Montgrí, el Far, Cabrera i Aiats, el Montseny, el Pedraforca i el Cadí. Una meravella per a l'excursionisme paisatgístic i contemplatiu. No és d'estranyar, doncs, que els excursionistes hi pugin sovint.

Per tornar, vam desfer el camí. Al cap d'una hora i quart tornàvem a ser al Coll de Bracons, punt d'inici i de finalització d'una excursió ben agradable.

Un informe útil sobre Google

Poques empreses han influït i influeixen tant en el nostre dia a dia com Google. No és d'estranyar, doncs, que els seus productes i estratègies generin notícies a diari. Massa sovint, però, les notícies aporten informacions puntuals, inconnexes i et parlen del què però no del perquè. És per això que cal agrair a faberNovel que hagi publicat l'informe Google's Key Success Factors. L'informe mostra de forma concisa i entenedora la foto global de l'empresa: el model de negoci, la cultura corporativa, el perquè de l'ampli ventall de productes i serveis que ofereix, l'estratègia vers la internet mòbil i els entorns audiovisuals, l'ús del crowdsourcing, la relació amb els desenvolupadors, etc. Sens dubte, un informe útil sobre Google.

Montserrat - Matagalls 2008 (i 5) - 22 hores i 22 minuts

Per fer-ho encara més difícil, l'ascensió final de Monistrol a Montserrat és molt costeruda, però la il·lusió d'arribar va fer que pugés amb més delit del que em pensava. Al cap d'una horeta, molt a prop ja del destí, vaig atrapar en Rafel, que estava extenuat. Vam fer plegats els metres finals ... A les 5 de la tarda del diumenge, 22 hores i 22 minuts després d'haver sortit, vam arribar a Montserrat. Objectiu complert, sí senyor.

Allà ens esperaven la Dawnie, qui va baixar corrent les escales per abraçar-nos, la Maysa, en Josep i la Consol, en Jordi, la Thais, en Pau i l'Albert. Alegria generalitzada, abraçades i petons, alguna llagrimeta ... L'aventura havia tingut un final feliç.

Hi tornaré l'any que ve? De moment no ho sé. Cal estar molt ben entrenat, i anar-hi ben acompanyat (gràcies, Rafel, per fer-ho aquest any). Mentrestant, aprofito per agrair al Centre Excursionista de Gràcia per la seva impecable organització i a tots aquells, coneguts o anònims, que ens van donar ànims i suport durant la travessa.