El Jardín de Newton

Fa poc he acabat de llegir El Jardín de Newton (La ciencia a través de su historia) de José Manuel Sánchez Ron. El primer que es copsa en llegir-lo és l’enorme esforç de síntesi que s’ha fet per tal d’encabir en poques pàgines, 271, els principals personatges, descobriments i repercussions de la ciència al llarg del temps. No està gens malament, sobretot si tenim en compte tot el que ha ocorregut des d’Euclides fins a la revolució biotecnològica actual. L’estructura del llibre, on cada capítol es dedica a una disciplina científica tot respectant la seqüència cronològica dels esdeveniments, és encertada i en facilita la lectura. Això és d’agrair, especialment en una època on massa sovint la informació és excessiva, supèrflua i desordenada.

Els grans científics de la història de la humanitat tenen un pes destacat en l’obra. S’hi descriu les seves qualitats personals i les aportacions al coneixement però també s’hi relata les controvèrsies i els conflictes de tot tipus (científics, religiosos, filosòfics, familiars, etc.) que van viure o provocar. El Jardín de Newton no és, doncs, un conjunt de panegírics sinó que mostra els protagonistes d’una forma global: amb les seves virtuts i defectes, grandeses i misèries. He trobat especialment reeixits els capítols dedicats a Newton i Einstein.

El llibre no només narra la història de la ciència sinó que també ajuda el lector a comprendre millor i de forma més intruïtiva elements com les forces o principis com el de conservació de l’energia. Mirant les coses amb perspectiva, m’adono que a la meva època d’estudiant s’incidia poc en el significat profund d’aquest conceptes i, en canvi, es posava més èmfasi en les formulacions matemàtiques que els descrivien. Obres com El Jardín de Newton ajuden a corregir aquest biaix.

El Jardín de Newton també esmenta les repercussions que han tingut per a la humanitat els coneixements proporcionats per la ciència. En general són positives, com queda especialment palès en el capítol dedicat a la medicina, però això no amaga que el seu ús hagi estat nefast, com en el cas de les bombes atòmiques, o obri grans interrogants, com els oberts per l’enginyeria genètica.

El Jardín de Newton és, en definitiva, un llibre altament recomanable a tot aquell que estigui interessat en temes de divulgació científica.

Dingle Way (8) - De Cloghane a Castlegregory (Etapa final)

La darrera jornada va ser més fàcil i menys animada que l'anterior. Bàsicament va consistir en atravessar de punta a punta Brandon Bay, la platja més llarga d'Irlanda. Durant els 10 quilòmetres de travessa poca cosa a destacar: algú passejant, algú altre a cavall, uns pocs corrent, i uns nens rebien classes de surf. A mida que recorria la platja m'anava allunyant de Brandon Mountain, la muntanya que havia superat el dia anterior.

El camí va continuar per la costa per després desviar-se cap a l'interior i arribar finalment a Castlegregory, final d'etapa i final del meu viatge. Vaig arribar al B&B cansat però satisfet. L'experiència, sens dubte, havia valgut la pena. Van ser sis dies caminant sol per paratges esplèndids. Sis dies de pau i tranquil·litat infinites, sis dies per al goig contemplatiu i per a conèixer una mica millor un país, que, com diu el tòpic, no deixarà mai de sorprendre'm. Slí Chorca Dhuibhne Abú!

Dingle Way (7) - De Ballydavid a Cloghane

Aquesta etapa també va ser, per no perdre el constum, inoblidable. Va començar amb una ascensió per les faldes del Brandon Mountain. Un cop més, el dia va ser assolellat i la visibilitat magnífica. Això em va permetre gaudir de vistes excel·lents que s'anaven eixamplant a mesura que guanyava alçada. Tornava a gaudir de les three sisters, de les illes Blasket, i de les badies i cingleres que dies abans havia trepitjat.

Al cap d'una bona estona vaig arribar a un coll que es troba entre dos pics: el Piras Mór i el Masatiompah. Al coll també vaig poder observar una mena de menhir amb antigues inscripcions oghàmiques. Tot plegat un magnífic escenari per a tota mena de llegendes, mites i aventures celtes.

Un cop superat el coll, vaig començar a devallar per la vessant oriental de la muntanya de Brandon. La baixada era d'un pendent fort i, a més, estava molt empatanegada així que vaig baixar amb molt de compte. Cap al vespre vaig parlar amb una parella de jubilats holandesos que havien atravessat el mateix coll, però ells amb calça curta i amb bambes. No cal dir que van merèixer el meu respecte i admiració.

Al final del descens, vaig arribar al poble de Brandon, lloc on vaig trucar a un senyor que desconeixia però que resulta que és el pare d'un noi que és el xicot d'una amiga de la meva dona. Sí, ja sé que el lligam no és gaire directe, però va ser l'única oportunitat de parlar amb algun "conegut" i no la vaig desaprofitar. Ens vam trobar al Brandon Pier, lloc on vam prendre una cervesa tot gaudint d'unes regates que s'hi van disputar aquell dia.

Al Brandon Pier hi ha un pub i tres cases particulars, una de les quals llueix una bandera descomunal d'Irlanda. Això em va recordar que estava recorrent pam a pam una península rebel d'un comtat rebel.

Cap a la tarda vaig recórrer el darrer trajecte del dia, el qual em va portar fins a Cloghane, racó paradisíac de platges tranquil·les i casetes de color. Sens dubte, un magnífic final d'etapa per a una gran jornada.

Dingle Way (6) - De Dunquin a Ballydavid

Aquesta va ser també una jornada de gran interès paisatgístic. Primerament em vaig apropar a una petita serra coronada per tres pics ben alineats, que, tal i com passa en altres llocs, s'anomenent The three sisters. A continuació vaig començar a resseguir el Smerwick Harbour, enorme badia utilitzada antigament per al contraband. Aproximadament a meitat de la badia, hi ha el fort anomenat Dún an Óir, petita punta de terra que s'endinsa dins del mar i que va ser escenari d'una carnisseria l'any 1580. La tragèdia d'aquell temps contrasta amb la tranquil·litat del dia en què m'hi vaig aturar per reposar una mica i menjar tot gaudint de la bona vista.

Posteriorment vaig continuar recorrent l'enorme badia fins al punt en què aquesta es va acabar i va donar pas a un conjunt de cingleres arran del mar. Sobre un d'aquests cingles hi havia el Gorman's Cifftop Restaurant, hostal-restaurant on m'allotjaria aquella nit. La ubicació de l'hostal és immillorable, i la qualitat del menjar també. No és per casualitat que hagi guanyat diversos premis. El Fáilte go tígh uí Ghormaín és una benvinguda de debò!

Dingle Way (5) - De Dingle a Dunquin

L'etapa de Dingle a Dunquin va ser, de totes totes, la millor. Tot i això, el començament va ser una mica delicat. Durant el matí hi havia una boira bastant espessa. Entre la boira i les bardisses més altes que jo a banda i banda de la pista, no m'hi veia gaire. De cop i volta, vaig haver-me d'enfilar per un camí completament cobert d'un fang tou (convenientment barrejat amb tifes de vaca) que m'arribava a mig tormell. Sort que portava les polaines! Però bé, quan de sobte va aparèixer davant meu la vista de Ventry Bay vaig pensar que tot havia valgut la pena.

Cap al migdia el temps va canviar. La boira va desaparèixer i va deixar pas a un sol radiant i a un cel net de núvols. La roda de la fortuna es va posar a favor meu, perquè un cel clar a la península de Dingle és una raresa. El posterior recorregut des de Dingle a les faldes del Mount Eagle, simplement no té preu. Hi vaig poder gaudir d'uns dels paisatges més agradables i inspiradors que recordi. Per tot arreu es succeïen cingleres cobertes de prats que de sobte s'estimbaven abruptament i vertical per anar a raure a l'oceà immens i encalmat. Suposo que són aquests paisatges els que fan que any sí, any també, vagi a Irlanda. En un d'aquests cingles vaig seure per dinar. Al cap de poca estona se'm van afegir dues parelles, ja grans, de turistes americans. "Outstanding beauty all over the place" em va dir un d'ells. I tant que sí! Millor no es pot resumir.

Al cap d'una estona, vaig continuar l'etapa tot trescant pel Mount Eagle. Durant el camí vaig trobar desenes i desenes de restes arqueològiques, des dels "clocháns" a les cabanes en forma de ruscs d'abelles. El Mount Eagle és un paradís per als arqueòlegs.

Malauradament, el temps es va tornar a emboirar. Al final de la tarda vaig arribar a Dunquin enmig de plugims. A la zona de Dunquin (Dún Chaoin en gaèlic) - Ballyferriter (Baile an Fheirtéaraigh) el gaèlic té una gran força: el pots sentir pel carrer i és omnipresent a la retolació. Gaeltacht abú!

Dingle Way (4) - D'Anascaul a Dingle

La jornada va començar amb un trajecte que segueix una carretera secundària que s'enfila fins dalt d'un turó i després davalla fins arribar a la Minard Bay on hi ha un castell en runes, el Minard Castle.

Després, el camí abandona la costa i s'endinsa cap a l'interior tot atravessant camps i pastures. Poca cosa a destacar: només que en diverses ocasions se'm van tirar a sobre gossos histèrics que guardaven els ramats. Crec que aquestes picabaralles van ser totalment innecessàries, sobretot perquè sempre vaig guardar un respecte escrupulós per a les vaques, bous i vedells que em vaig trobar pel camí. A la foto següent, per exemple, 7 vedells van posar amablement per a què els immortalitzés.

A la tarda el temps va empitjorar: pluja i boira. Això va fer que decidís fer marrada fins arribar al destí: Dingle. Port pescador reconvertit plenament al turisme, on molt bona part dels rètols està en gaèlic i on hi ha molts pubs on escoltar música celta en directe. Sens dubte, un magnífic final d'etapa.

Dingle Way (3) - D'Ennis a Anascaul

El dia va començar amb una passejadeta des del B&B fins a l'estació d'autobusos a Ennis. En total, uns 30 minuts arrastrant la maleta per una carretera que estava en obres. Vaig preguntar a una senyora gran on es trobava l'estació. Ella, molt amable, em va indicar amb tota mena de detalls on es trobava l'estació, em va desitjar que no em perdés, i es va acomiadar de mi amb un apassionat "God bless you". No passa gaire sovint que demanant indicacions rebis benediccions. Go raibh maith agat, senyora.

Un cop a l'estació d'Ennis, vaig prendre un autocar que dues hores després em va deixar a l'estació de Limerick. Tres minuts després em van desallotjar de l'estació perquè l'alarma de detecció d'incendis s'havia disparat. Afortunadament tot va resultar ser una falsa alarma. Un altre autocar em va portar des de Limerick fins a Tralee, on m'esperava un taxi que em va portar fins a Anascaul.

El taxista era un paio xerraire i divertit. Em va explicar que a Dingle no hi plou, sinó que hi ha un "liquid sunshine". També em va comentar que la vaga del dia anterior es va declarar per dos motius clarament diferenciats, per bé que complementaris i indissociables: el primer és que hi ha plans per suprimir vols des de Shannon a Londres, fet que seria nefast per a l'economia de la zona que depèn molt de l'aeroport. Els vols serien substituits per la ruta Belfast - Londres. El segon és que els pilots cobrarien menys. Bé, com a mínim vaig saber el motiu pel qual vaig haver d'esperar tant.

Un cop a Anascaul ja m'hi vaig sentir com a casa. Vaig fer un volt d'unes 3 hores fins a un llac proper. Pau i tranquil·litat per tot arreu, cel blau, suaus turons recoberts de prats, i camps on coexisteixen pacíficament vaques, ovelles i algun corb oportunista. Fáilte air as!

El nom gaèlic d'Anascaul és Abhainn an Scáil, el riu de les ombres. És un poble on hi va viure en Tom Crean, personatge que va participar en les expedicions a l'Antàrtida d'Ernest Shackelton i admirat per la seva heroïcitat i generositat. Al poble hi ha una estàtua i un hostal dedicats a ell.