Dingle Way (6) - De Dunquin a Ballydavid

Aquesta va ser també una jornada de gran interès paisatgístic. Primerament em vaig apropar a una petita serra coronada per tres pics ben alineats, que, tal i com passa en altres llocs, s'anomenent The three sisters. A continuació vaig començar a resseguir el Smerwick Harbour, enorme badia utilitzada antigament per al contraband. Aproximadament a meitat de la badia, hi ha el fort anomenat Dún an Óir, petita punta de terra que s'endinsa dins del mar i que va ser escenari d'una carnisseria l'any 1580. La tragèdia d'aquell temps contrasta amb la tranquil·litat del dia en què m'hi vaig aturar per reposar una mica i menjar tot gaudint de la bona vista.

Posteriorment vaig continuar recorrent l'enorme badia fins al punt en què aquesta es va acabar i va donar pas a un conjunt de cingleres arran del mar. Sobre un d'aquests cingles hi havia el Gorman's Cifftop Restaurant, hostal-restaurant on m'allotjaria aquella nit. La ubicació de l'hostal és immillorable, i la qualitat del menjar també. No és per casualitat que hagi guanyat diversos premis. El Fáilte go tígh uí Ghormaín és una benvinguda de debò!

Dingle Way (5) - De Dingle a Dunquin

L'etapa de Dingle a Dunquin va ser, de totes totes, la millor. Tot i això, el començament va ser una mica delicat. Durant el matí hi havia una boira bastant espessa. Entre la boira i les bardisses més altes que jo a banda i banda de la pista, no m'hi veia gaire. De cop i volta, vaig haver-me d'enfilar per un camí completament cobert d'un fang tou (convenientment barrejat amb tifes de vaca) que m'arribava a mig tormell. Sort que portava les polaines! Però bé, quan de sobte va aparèixer davant meu la vista de Ventry Bay vaig pensar que tot havia valgut la pena.

Cap al migdia el temps va canviar. La boira va desaparèixer i va deixar pas a un sol radiant i a un cel net de núvols. La roda de la fortuna es va posar a favor meu, perquè un cel clar a la península de Dingle és una raresa. El posterior recorregut des de Dingle a les faldes del Mount Eagle, simplement no té preu. Hi vaig poder gaudir d'uns dels paisatges més agradables i inspiradors que recordi. Per tot arreu es succeïen cingleres cobertes de prats que de sobte s'estimbaven abruptament i vertical per anar a raure a l'oceà immens i encalmat. Suposo que són aquests paisatges els que fan que any sí, any també, vagi a Irlanda. En un d'aquests cingles vaig seure per dinar. Al cap de poca estona se'm van afegir dues parelles, ja grans, de turistes americans. "Outstanding beauty all over the place" em va dir un d'ells. I tant que sí! Millor no es pot resumir.

Al cap d'una estona, vaig continuar l'etapa tot trescant pel Mount Eagle. Durant el camí vaig trobar desenes i desenes de restes arqueològiques, des dels "clocháns" a les cabanes en forma de ruscs d'abelles. El Mount Eagle és un paradís per als arqueòlegs.

Malauradament, el temps es va tornar a emboirar. Al final de la tarda vaig arribar a Dunquin enmig de plugims. A la zona de Dunquin (Dún Chaoin en gaèlic) - Ballyferriter (Baile an Fheirtéaraigh) el gaèlic té una gran força: el pots sentir pel carrer i és omnipresent a la retolació. Gaeltacht abú!

Dingle Way (4) - D'Anascaul a Dingle

La jornada va començar amb un trajecte que segueix una carretera secundària que s'enfila fins dalt d'un turó i després davalla fins arribar a la Minard Bay on hi ha un castell en runes, el Minard Castle.

Després, el camí abandona la costa i s'endinsa cap a l'interior tot atravessant camps i pastures. Poca cosa a destacar: només que en diverses ocasions se'm van tirar a sobre gossos histèrics que guardaven els ramats. Crec que aquestes picabaralles van ser totalment innecessàries, sobretot perquè sempre vaig guardar un respecte escrupulós per a les vaques, bous i vedells que em vaig trobar pel camí. A la foto següent, per exemple, 7 vedells van posar amablement per a què els immortalitzés.

A la tarda el temps va empitjorar: pluja i boira. Això va fer que decidís fer marrada fins arribar al destí: Dingle. Port pescador reconvertit plenament al turisme, on molt bona part dels rètols està en gaèlic i on hi ha molts pubs on escoltar música celta en directe. Sens dubte, un magnífic final d'etapa.

Dingle Way (3) - D'Ennis a Anascaul

El dia va començar amb una passejadeta des del B&B fins a l'estació d'autobusos a Ennis. En total, uns 30 minuts arrastrant la maleta per una carretera que estava en obres. Vaig preguntar a una senyora gran on es trobava l'estació. Ella, molt amable, em va indicar amb tota mena de detalls on es trobava l'estació, em va desitjar que no em perdés, i es va acomiadar de mi amb un apassionat "God bless you". No passa gaire sovint que demanant indicacions rebis benediccions. Go raibh maith agat, senyora.

Un cop a l'estació d'Ennis, vaig prendre un autocar que dues hores després em va deixar a l'estació de Limerick. Tres minuts després em van desallotjar de l'estació perquè l'alarma de detecció d'incendis s'havia disparat. Afortunadament tot va resultar ser una falsa alarma. Un altre autocar em va portar des de Limerick fins a Tralee, on m'esperava un taxi que em va portar fins a Anascaul.

El taxista era un paio xerraire i divertit. Em va explicar que a Dingle no hi plou, sinó que hi ha un "liquid sunshine". També em va comentar que la vaga del dia anterior es va declarar per dos motius clarament diferenciats, per bé que complementaris i indissociables: el primer és que hi ha plans per suprimir vols des de Shannon a Londres, fet que seria nefast per a l'economia de la zona que depèn molt de l'aeroport. Els vols serien substituits per la ruta Belfast - Londres. El segon és que els pilots cobrarien menys. Bé, com a mínim vaig saber el motiu pel qual vaig haver d'esperar tant.

Un cop a Anascaul ja m'hi vaig sentir com a casa. Vaig fer un volt d'unes 3 hores fins a un llac proper. Pau i tranquil·litat per tot arreu, cel blau, suaus turons recoberts de prats, i camps on coexisteixen pacíficament vaques, ovelles i algun corb oportunista. Fáilte air as!

El nom gaèlic d'Anascaul és Abhainn an Scáil, el riu de les ombres. És un poble on hi va viure en Tom Crean, personatge que va participar en les expedicions a l'Antàrtida d'Ernest Shackelton i admirat per la seva heroïcitat i generositat. Al poble hi ha una estàtua i un hostal dedicats a ell.

Dingle Way (2) - Tot esperant a l'aeroport

El dimarts 21 d'agost havia d'agafar un avió que em portaria des de l'aeroport de Liverpool al de Shannon. L'avió havia de sortir a les 12 del migdia però a causa d'una vaga a l'aeroport de Shannon es va retrassar 8 hores. No cal dir que van ser 8 hores d'espera i avorriment, oimés quan no hi ha seients (al marge, és clar, dels seients que hi ha als bars i restaurants).

L'estratègia que vaig seguir va ser la d'anar alternant activitats d'uns 45 minuts de durada: llegir, passejar al voltant de l'aeroport, prendre alguna cosa, visitar les botigues, etc. Si sou previsors i voleu estar preparats per una eventualitat així, us recomano que visiteu el web de FOLA (compte amb el nombre de eles!). Es tracta dels Friends of the Liverpool Airport que informen de tot el que s'hi pot trobar.

Finalment l'avió es va enlairar i va fer el seu trajecte fins a Shannon. Acte seguit vaig prendre un taxi cap a Ennis (un poble a uns 20 kms de l'aeroport de Shannon) on la Dawnie m'havia trobat allotjament.

Dingle Way (1) - Introducció

A continuació vénen uns quants posts on explico les aventures que vaig viure tot caminant per la Dingle Way. Dingle és una península que es troba al comtat de Kerry, al sudoest d'Irlanda. La Dingle Way (Slí Chorca Dhuibhne en irlandès) és una ruta que recorre el perímetre de la península atravessant platges, camps, prats i muntanyes. Una experiència magnífica i que la recomano a tothom. Només cal estar mínimament en forma i saber apreciar els tresors que t'ofereix.

Inici - Benvinguda

Hola a tothom. Amb aquest primer post inicio el blog. Espero anar-hi publicant experiències, reflexions i temes d'interès i compartir-los amb vosaltres.