El passat 21 de desembre ens va deixar el pare, en Josep Manyer, després d'una llarga malaltia. Des que se li va diagnosticar, a començament del 2011, fins al seu traspàs va passar gairebé un any durant el qual va haver de ser ingressat diverses vegades. En un d'aquests ingressos es va viure una situació crítica, que semblava irreversible. Això em va impulsar a escriure-li la carta que a continuació reprodueixo:
Estimat Pare,
Ara que hem vist les orelles al llop, i abans no sigui massa tard, m'agradaria fer-te a mans un breu escrit amb una sèrie d'impressions i reflexions sobre el que has significat a la meva vida.
La primera idea que em ve al cap és que he tingut el privilegi de compartir molt temps amb tu, amb la mare i amb els germans ja sigui a Girona, a Còrdova o a Romanyà. Això és una gran sort sobretot si tenim en compte que les circumstàncies personals o professionals, pròpies o dels germans, ens haurien pogut portar per camins ben allunyats. Tot això ho dic pensant en els meus sogres anglesos, que tenen una filla a Catalunya i un fill a Austràlia... Els llocs on hem conviscut són també importants perquè, si bé és cert que a vegades peca de tafanera i provinciana, Girona és una ciutat esplèndida per viure-hi i s'hi viu millor que en una gran ciutat i molt millor que en una gran ciutat que sembla gaudir amb la negació de la nostra identitat.
La segona idea és que has estat un pare extraordinari en el sentit literal de la paraula. És a dir, que has estat per sobre d'allò que és ordinari, d'allò que és corrent. Això es veu fàcilment fent un repàs de la teva trajectòria: missioner al Caire, ensenyant francès als més pobres, resistint calors extremes durant anys i anys ... A més, sempre has mostrat un esperit de respecte i integració enorme cap al país d'acollida com ho palesa el fet d'aprendre l'àrab. Recordo aquella anècdota que expliques que, quan al pati del col·legi al Caire o Alexandria es jugava un partit de futbol entre Europa i Àfrica, tu sempre jugaves amb Àfrica sense dubtar-ho ni un moment.
Així doncs, a França et vas comportar com un francès, a Itàlia com un italià i a Egipte com un egipci, sense deixar mai de ser català. Tota una lliçó que haurien d'aprendre molts dels qui viuen a casa nostra.
També és extraordinària la capacitat intel·lectual que has mostrat: parlar i escriure correctament moltes llengües - català, castellà, francès, italià i àrab-, conèixer amb detall les religions cristiana i musulmana, dominar amb erudició disciplines com la teologia, la història i la filosofia. Amb tu els coneixements no queden tancats, sinó al contrari, tens una gran habilitat per transmetre'ls tot explicant de forma planera conceptes que sovint són difícils i complicats.
Més difícil encara, la capacitat intel·lectual ha anat acompanyada per la traça, per l'habilitat manual. Només cal veure la magnífica obra que has construït a Romanyà per adonar-se'n: parets i més parets, escalons i més escalons, arcs, places, placetes, replans, terrasses, garatges, barraques i un llarg etcètera.
La casa de Romanyà il·lustra un seguit de virtuts i valors: el treball ben fet, la paciència, la constància, la discreció, etc. Amb molts pocs recursos, amb només la força i la traça de les teves mans, has construït un veritable palau. Sempre recordaré com el meu pare treballava a l'estiu de sol a sol fent de paleta mentre d'altres es calcinaven al sol, consumien amb devoció Martinis i Bitter Kas i tenien interessantíssimes converses sobre els darrers partits de futbol. Sens dubte, el teu exemple m'ha servit molt a l'hora de recórrer el meu camí.
No cal dir que les parets tenen uns fonaments a prova de terratrèmols, pugen ben rectes i estan remolinades amb cura. Has tingut, doncs, el do de treballar molt i bé, cosa difícil de trobar. Tots coneixem gent a qui el perfeccionisme li impedeix avançar. Així mateix, és fàcil trobar gent que fa moltes coses però les fa malament, a patades, sense importar-li la qualitat del producte final.
Ara bé, tota aquesta admiració quedaria coixa si no anés acompanyada per la gratitud: sempre t'he tingut al meu costat, ja sigui educant-me, donant un bon consell o donant un cop de mà quan l'economia no estava per floritures. Només puc estar-te agraït. Recordo quan de petit m'ensenyaves a escriure el número 8, que complicat que era per a mi!. També recordo amb quina valentia em vas defensar de l'atac de dos gossos salvatges a Sant Miquel d'Aro. Molt més recentment, m'has alliçonat sobre temes com la mentida i el perdó o hem tingut converses interessants sobre temes d'actualitat.
Bé, ja acabo. Els cristians creiem en l'ànima, una mena de flama que el cos empresona només temporalment. Així doncs, el cos passa però l'ànima perdura. Això em fa estar tranquil perquè sé que passi el que passi les nostres ànimes continuaran foses en una càlida abraçada.
Amb tota la meva estima,
Xavi,
Sant Jordi de 2011.
