El Blog d'en Xavier Manyer

El pare ens ha deixat

2011-12-27T11:38:00.013+01:00

El passat 21 de desembre ens va deixar el pare, en Josep Manyer, després d'una llarga malaltia. Des que se li va diagnosticar, a començament del 2011, fins al seu traspàs va passar gairebé un any durant el qual va haver de ser ingressat diverses vegades. En un d'aquests ingressos es va viure una situació crítica, que semblava irreversible. Això em va impulsar a escriure-li la carta que a continuació reprodueixo:

Estimat Pare,

Ara que hem vist les orelles al llop, i abans no sigui massa tard, m'agradaria fer-te a mans un breu escrit amb una sèrie d'impressions i reflexions sobre el que has significat a la meva vida.

La primera idea que em ve al cap és que he tingut el privilegi de compartir molt temps amb tu, amb la mare i amb els germans ja sigui a Girona, a Còrdova o a Romanyà. Això és una gran sort sobretot si tenim en compte que les circumstàncies personals o professionals, pròpies o dels germans, ens haurien pogut portar per camins ben allunyats. Tot això ho dic pensant en els meus sogres anglesos, que tenen una filla a Catalunya i un fill a Austràlia... Els llocs on hem conviscut són també importants perquè, si bé és cert que a vegades peca de tafanera i provinciana, Girona és una ciutat esplèndida per viure-hi i s'hi viu millor que en una gran ciutat i molt millor que en una gran ciutat que sembla gaudir amb la negació de la nostra identitat.

La segona idea és que has estat un pare extraordinari en el sentit literal de la paraula. És a dir, que has estat per sobre d'allò que és ordinari, d'allò que és corrent. Això es veu fàcilment fent un repàs de la teva trajectòria: missioner al Caire, ensenyant francès als més pobres, resistint calors extremes durant anys i anys ... A més, sempre has mostrat un esperit de respecte i integració enorme cap al país d'acollida com ho palesa el fet d'aprendre l'àrab. Recordo aquella anècdota que expliques que, quan al pati del col·legi al Caire o Alexandria es jugava un partit de futbol entre Europa i Àfrica, tu sempre jugaves amb Àfrica sense dubtar-ho ni un moment.

Així doncs, a França et vas comportar com un francès, a Itàlia com un italià i a Egipte com un egipci, sense deixar mai de ser català. Tota una lliçó que haurien d'aprendre molts dels qui viuen a casa nostra.

També és extraordinària la capacitat intel·lectual que has mostrat: parlar i escriure correctament moltes llengües - català, castellà, francès, italià i àrab-, conèixer amb detall les religions cristiana i muslmana, dominar amb erudició disciplines com la teologia, la història i la filosofia. Amb tu els coneixements no queden tancats, sinó el contrari, tens una gran habilitat per transmetre'ls tot explicant de forma planera conceptes que sovint són difícils i complicats.

Més difícil encara, la capacitat intel·lectual ha anat acompanyada per la traça, per l'habilitat manual. Només cal veure la magnífica obra que has construït a Romanyà per adonar-se'n: parets i més parets, escalons i més escalons, arcs, places, placetes, replans, terrasses, garatges, barraques i un llarg etcètera.

La casa de Romanyà il·lustra un seguit de virtuts i valors: el treball ben fet, la paciència, la constància, la discreció, etc. Amb molts pocs i amb només la força i la traça de les teves mans has construït un veritable palau. Sempre recordaré com el meu pare treballava a l'estiu de sol a sol fent de paleta mentre d'altres es calcinaven al sol, consumien amb devoció Martinis i Bitter Kas i tenien interessantíssimes converses sobre els darrers partits de futbol. Sens dubte, el teu exemple m'ha servit molt a l'hora de recórrer el meu camí.

No cal dir que les parets tenen uns fonaments a prova de terratrèmols, pugen ben rectes i estan remolinades amb cura. Has tingut, doncs, el do de treballar molt i bé, cosa difícil de trobar. Tots coneixem gent a qui el perfeccionisme li impedeix avançar. Així mateix, és fàcil trobar gent que fa moltes coses però les fa malament, a patades, sense importar-li la qualitat del producte final.

Ara bé, tota aquesta admiració quedaria coixa si no anés acompanyada per la gratitud: sempre t'he tingut al meu costat, ja sigui educant-me, donant un bon consell o donant un cop de mà quan l'economia no estava per floritures. Només puc estar-te agraït. Recordo quan de petit m'ensenyaves a escriure el número 8, que complicat que era per a mi!. També recordo amb quina valentia em vas defensar de l'atac de dos gossos salvatges a Sant Miquel d'Aro. Molt més recentment, m'has alliçonat sobre temes com la mentida i el perdó o hem tingut converses interessants sobre temes d'actualitat.

Bé, ja acabo. Els cristians creiem en l'ànima, una mena de flama que el cos empresona només temporalment. Així doncs, el cos passa però l'ànima perdura. Això em fa estar tranquil perquè sé que passi el que passi les nostres ànimes continuaran foses en una càlida abraçada.

Amb tota la meva estima,

Xavi,

Sant Jordi de 2011.

L'Erin ja té un any

2011-08-31T23:27:00.007+02:00

Amb moltíssim retràs publico aquest missatge per celebrar que l'Erin ja té un any. Reprodueixo a continuació la felicitació que la seva àvia Maria li va regalar amb motiu del seu aniversari. La felicitació resumeix molt encertadament i carinyosament aquests primers dotze mesos.

Ha nascut l'Erin

2010-07-21T19:53:00.009+02:00

El 14 de juliol de 2010, a 2/4 de 9 del vespre, ha nascut l'Erin. En el moment de nèixer, ha pesat 2Kg i 570 grams. Tant ella, com la Dawnie, estan bé. La Dawnie s'ha portat com una campiona: ha viscut tot el procés amb una serenor, valentia i tendresa dignes d'admirar.

Un dels motius pels quals vam escollir aquest nom és perquè significa la pau, i estem segurs que ens en portarà molta, juntament amb alegries i il·lusions. Un altre dels avantatges d'Erin és que s'escriu i pronuncia de la mateixa manera en anglès i en català. El cas és que per a nosaltres es tracta d'una autèntica benedicció i, com que Erin és també una denominació poètica d'Irlanda, acabarem el post amb una benedicció irlandesa:

May the road rise to meet you
May the wind be always at your back
May the sun shine warm upon your face
The rain fall soft upon your fields
And until we meet again, may
God hold you in the palm of his hand

Ascensió al Pedraforca

2009-06-29T18:40:00.019+02:00

Imatge cortesia de Martí Terés

El massís del Pedraforca pot ser contemplat des de molts indrets de Catalunya. La seva silueta característica i el seu aspecte imponent fan que la seva ascensió sigui molt popular entre els excursionistes. Dues parelles anglocatalanes: la Dawnie i un servidor, i la Júlia i en Martin vam decidir pujar-hi el cap de setmana del 20 i 21 de juny.

El dissabte cap al vespre ens vam trobar al mirador del Gresolet, al municipi de Saldes. Un cop carregades les motxilles, vam enfilar el camí cap al refugi Lluís Estasen, que es troba al peu de la paret nord del Pedraforca. Tot just arribats al refugi, vam ser sorpresos per un helicòpter que va fer diverses anades i vingudes per tal de rescatar 3 escaladors. El soroll i les ventades que va provocar l'helicòpter van ser espectaculars. Val a dir que fins aleshores aquestes experiències havien restat confinades a les sales de cinema. Afortunadament, els escaladors estaven sans i estalvis.

Recuperada la tranquil·litat, vam sopar al prat que envolta el refugi.

La nit també va ser moguda. A les 10 vam fer cap al dormitori. Un rètol al refugi deia ben clar que a les 10 silenci, però, com que vivim en un país mediterrani on les normes tenen poc pes, va haver-hi xerrameca, llanternes enceses i entrades i sortides fins passada la mitjanit. Posteriorment vam poder assistir a un magnífic concert de roncs, esporàdicament interromput per aquell que parla sol durant la nit o per l'altre que sense voler envaeix el matalàs del veí. No és d'estranyar, doncs, que afortunat es pogués considerar aquell qui, quan va sonar el despertador a quarts de set, havia dormit més de dues hores.

Cap a 2/4 de vuit vam començar a caminar, tot dirigint-nos cap al coll de Verdet. Els primers 20 minuts van ser fàcils ja que van transcórrer per una pineda ombrívola i el desnivell a superar va ser escàs. Després, però, el pendent va esdevenir molt més fort i el camí costerut va continuar tota l'estona fins arribar al coll de Verdet. Això va ser un primer test de resistència, que vam superar correctament, però els trams difícils encara havien d'arribar.

En efecte, al coll de Verdet s'inicia una grimpada que, si bé no és molt complicada, és molt aèria i això fa que s'hagi d'anar amb compte. Sempre hi ha aquell moment tan interessant en què algú posa un peu en fals (no gaire segur), no sap on posar l'altre, mira al seu voltant, veu el magnífic estimball, i li agafa una mica de por.

L'ascensió grimpant s'alterna amb alguns petits descensos i amb recorreguts per la carena. En resum, vam estar entretinguts durant una bona estona.

Tot i les dificultats, cap a quarts de dotze vam arribar al cim del pollegó superior. Els quatre membres de l'expedició vam assolir el repte, cosa meritòria si tenim en compte que alguns tenien una experiència més aviat limitada en temes de muntanya. La festa, però, no s'havia acabat. A continuació tocava baixar a l'enforcadura i després descendre la tartera. La tartera no estava en gaire bon estat. Molts trams estan pelats a causa de què les pedres i la grava han anat baixant al llarg dels anys. Én els trams pelats relliscar és fàcil i mantenir l'equilibri difícil. Alguns van decidir prendre mesures de protecció com baixar de culs.

No cal dir que baixant a aquest ritme, la tartera es va fer llarguíssima, però bé, finalment la vam deixar per prendre a mà esquerra un camí que en mitja horeta et deixa al refugi Lluís Estasen. Hi vam arribar a 2/4 de 3, unes 7 hores després d'haver iniciat el recorregut. Ens trobàvem cansats, però satisfets i contents d'haver aconseguit l'objectiu: pujar el Pedraforca, una muntanya mítica que ofereix uns escenaris difícils d'igualar.

Qualsevònia, un país qualsevol

2009-03-11T23:57:00.011+01:00

Potser t'has trobat en aquesta situació alguna vegada: estàs xerrant amb unes quantes persones quan de cop i volta es comença a parlar d'un país on tothom hi ha estat excepte tu. Això fa que et quedis fora de la conversa i et sentis incòmode. Si és així, no cal que et preocupis més. A continuació tens 8 idees que serveixen per a descriure un país qualsevol, diguem-li Qualsevònia, que podràs utilitzar per integrar-te a la conversa.

1) Qualsevònia és un país ple de matisos i contrastos, i que cal entendre dins del seu context.

2) Qualsevònia ha sabut combinar amb encert passat amb present, tradició amb modernitat. Una mirada atenta revela que el folklore de sempre conviu amb harmonia amb les tendències més actuals.

3) Menció especial mereix la gastronomia de Qualsevònia, caracteritzada per un ampli ventall de plats típics, sempre condimentats amb espècies autòctones que els donen aquell gust tan característic.

4) Des del punt de vista geogràfic, els territoris perifèrics envolten els de l'interior. De nord a sud i d'est a oest es succeeixen un seguit d'accidents geogràfics que no deixen a ningú indiferent. Com és natural, el clima ve marcat profundament per la geografia del país.

5) Pel que fa a l'economia, les regions més desenvolupades i dinàmiques compensen les més deprimides i en recessió. Els sectors econòmics de Qualsevònia són diversos, variats i interrelacionats i no sempre és fàcil analitzar-los en la seva globalitat. Cal tenir en compte que l'evolució econòmica que ha patit el país en els darrers anys s'ha vist plasmada en una sèrie de canvis i transformacions molt profunds.

6) Si ens fixem en la seva història veurem que Qualsevònia ha estat governada sota diversos règims polítics amb els avantatges i inconvenients que això suposa.

7) En qualsevol cas, la rica història de Qualsevònia ha influït, i molt, en el caràcter i el tarannà de la seva gent. Els seus habitants tenen un sentit de pertinença a una comunitat molt arrelat, cosa que no impedeix que estiguin oberts a les influències de l'exterior. De forma similar, el fort esperit col·lectiu dels qualsevonians no és obstacle a què les individualitats hi brillin per mèrits propis.

8) Qualsevònia, és doncs, un país on la gent té la seva pròpia idiosincràsia, amb els seus punts forts i febles. No és estrany trobar-hi persones de tot tipus i condició.

Imatge utilitzada segons els termes establerts per la llicència Creative Commons Attribution 2.5 Generic

Al Puigsacalm pel Coll de Bracons

2008-12-24T16:06:00.008+01:00

El diumenge passat la Dawnie i jo vam pujar al Puigsacalm per la ruta que comença al Coll de Bracons. Aquesta passejada és molt popular perquè l'ascensió és suau, transcorre per unes fagedes impressionants i per les magnífiques vistes que es poden contemplar si el dia és clar. Això és el que va passar el diumenge. Així, poc després d'iniciar el camí ja vam poder observar a sota nostre la Plana de Vic coberta per la boira, i a l'horitzó, Montserrat.

Al cap d'una estoneta vam arribar a la Collada de Sant Bartomeu, lloc on vam trencar cap a la dreta per tal de dirigir-nos a la Font Tornadissa. La Font Tornadissa és un indret ideal per reposar un moment i esmorzar.

Les nevades de la setmana anterior havien deixat el paisatge ben emblanquinat, cosa que encara li dóna un major atractiu. A més, el temps no podia ser millor: sol, absència de vent i de núvols, i temperatures suaus si tenim en compte que ja ha començat l'hivern. Així doncs, vam tenir la sort de poder continuar el trajecte per la neu en samarreta de màniga curta.

Vam prosseguir el camí fins a arribar al Puigsacalm, coronat pel vèrtex geodèsic i la senyera. En total, un parell d'hores de pujada.

Des del Puigsacalm vam poder gaudir d'unes panoràmiques extensíssimes, de les millors que recordi. Així, vam poder observar, entre d'altres, el Puigmal i el Pirineu de Núria, el Canigó, el Golf de Roses, el Rocacorba, el Montgrí, el Far, Cabrera i Aiats, el Montseny, el Pedraforca i el Cadí. Una meravella per a l'excursionisme paisatgístic i contemplatiu. No és d'estranyar, doncs, que els excursionistes hi pugin sovint.

Per tornar, vam desfer el camí. Al cap d'una hora i quart tornàvem a ser al Coll de Bracons, punt d'inici i de finalització d'una excursió ben agradable.

Un informe útil sobre Google

2008-12-14T15:59:00.004+01:00

Poques empreses han influït i influeixen tant en el nostre dia a dia com Google. No és d'estranyar, doncs, que els seus productes i estratègies generin notícies a diari. Massa sovint, però, les notícies aporten informacions puntuals, inconnexes i et parlen del què però no del perquè. És per això que cal agrair a faberNovel que hagi publicat l'informe Google's Key Success Factors. L'informe mostra de forma concisa i entenedora la foto global de l'empresa: el model de negoci, la cultura corporativa, el perquè de l'ampli ventall de productes i serveis que ofereix, l'estratègia vers la internet mòbil i els entorns audiovisuals, l'ús del crowdsourcing, la relació amb els desenvolupadors, etc. Sens dubte, un informe útil sobre Google.

Montserrat - Matagalls 2008 (i 5) - 22 hores i 22 minuts

2008-09-29T19:37:00.005+02:00

Per fer-ho encara més difícil, l'ascensió final de Monistrol a Montserrat és molt costeruda, però la il·lusió d'arribar va fer que pugés amb més delit del que em pensava. Al cap d'una horeta, molt a prop ja del destí, vaig atrapar en Rafel, que estava extenuat. Vam fer plegats els metres finals ... A les 5 de la tarda del diumenge, 22 hores i 22 minuts després d'haver sortit, vam arribar a Montserrat. Objectiu complert, sí senyor.

Allà ens esperaven la Dawnie, qui va baixar corrent les escales per abraçar-nos, la Maysa, en Josep i la Consol, en Jordi, la Thais, en Pau i l'Albert. Alegria generalitzada, abraçades i petons, alguna llagrimeta ... L'aventura havia tingut un final feliç.

Hi tornaré l'any que ve? De moment no ho sé. Cal estar molt ben entrenat, i anar-hi ben acompanyat (gràcies, Rafel, per fer-ho aquest any). Mentrestant, aprofito per agrair al Centre Excursionista de Gràcia per la seva impecable organització i a tots aquells, coneguts o anònims, que ens van donar ànims i suport durant la travessa.

Montserrat - Matagalls 2008 (4) - Això no s'acaba mai!

2008-09-28T18:20:00.005+02:00

Quan vam deixar Sant Llorenç Savall les pistes que vam recórrer eren més amples i planeres. Això, i el fet de veure sortir el sol va fer que reviféssim una mica. Aquesta sensació, però, no va durar gaire ja que la forta ascensió cap al Coll de Grua ens va recordar que el desgast físic era molt gran i que encara faltava molt camí per recórrer. Amb tot, cap a les 9 del matí vam arribar al Coll de Grua, quilòmetre 57 de la nostra travessa.

Els 21 quilòmetres que separen el Coll de Grua de Monistrol es van fer eterns. La sensació d'esgotament t'envaeix, els quilòmetres es fan molt més llargs, els genolls fan figa i els peus pateixen a cada passa que fas, especialment a les baixades. Vam trigar sis hores i mitja en fer un trajecte que normalment es faria en quatre hores. Cap a les 4 de la tarda vam arribar a Monistrol, Montserrat estava a tocar. En aquell moment en Rafel va pensar que si s'aturava potser no arribaria, així que va continuar caminant. Jo vaig preferir reposar i tenir cura dels meus peus. Al cap d'un quart d'hora vaig reprendre el camí.

Montserrat - Matagalls 2008 (3) - A caminar ! Som-hi!

2008-09-26T18:44:00.012+02:00

La Matagalls - Montserrat del 2008 va tenir lloc els dies 20 i 21 de setembre. En Rafel i jo vam sortir del Coll Formic el dissabte dia 20 a les 18:38 enmig d'un ambient festiu i envoltats de dotzenes de participants.

El tram de Coll Formic a Aiguafreda va ser de bon fer ja que hi ha molts trams planers o de baixada. En arribar a Aiguafreda cap a les 10 ja era fosc i vam encendre els frontals. No ens hi vam aturar, sinó que vam començar la pujada cap a Can Janot. Tot pujant vam observar com els frontals dels caminadors descrivien uns zig-zags lluminosos que s'enlairaven enmig de la foscor, una escena molt inspiradora. Vam arribar a Can Janot cap a la mitjanit. Vam reposar i recuperar forces tot aprofitant que hi havia un avituallament molt ben assortit.

A continuació ens vam dirigir cap al Coll de Poses, lloc al qual vam arribar cap a quarts de tres de la matinada. Quan hi vam arribar els ànims i les forces estaven relativament bé. En aquell moment havíem recorregut 31,5 quilòmetres en unes 8 hores.

El següent objectiu era Sant Llorenç Savall, població situada a uns 14 quilòmetres del Coll de Poses. Aquest tram no va ser fàcil: el camí és sovint estret i irregular, i amb els frontals has d'anar buscant les marques del camí. El cansament i la son comencen a passar factura i s'acaben les ganes de fer bromes. Malgrat aquestes dificultats vam continuar fent camí, fins atènyer l'avituallament de Sant Llorenç Savall. Eren les 6 del matí, portàvem més d'onze hores caminant i havíem recorregut 45 quilòmetres, una mica més de la meitat del trajecte total. A Sant Llorenç Savall no pots aturar-t'hi gaire estona, perquè si ho fas les temptacions d'abandonar són massa grans. Així doncs, després de menjar uns entrepans vegetals molt bons preparats per l'organització vam decidir continuar.

Matagalls - Montserrat 2008 (2) - Cal entrenar-se de valent

2008-09-26T18:21:00.007+02:00

Durant els mesos de juliol, agost i setembre em vaig preparar a consciència. En l'aspecte físic, vaig córrer un bon nombre de vegades distàncies entre els 6 i els 12 quilòmetres. A això cal afegir-hi, alguna ascensió, una llarga marxa de 40 quilómetres i sortir sovint en bicicleta.

Per a mentalitzar-me del repte que teníem al davant em va anar molt bé mirar els reportatges sobre edicions anteriors de la Matagalls - Montserrat. El més emotiu i impactant va ser, sens dubte, el del Canal 33 sobre l'edició del 2004. També va ser interessant visitar els fòrums on els participants d'edicions anteriors explicaven les seves estratègies i experiències.

També vaig tenir cura dels aspectes materials: mitjons que eviten les butllofes, triar el calçat adequat, incorporar-hi soles que faciliten el caminar, barres energètiques, etc.

I així vam arribar al gran dia, al dissabte 20 de setembre.

Matagalls - Montserrat 2008 (1) - Com va començar tot

2008-09-26T17:42:00.007+02:00

Molt sovint creiem que sabem les coses però en realitat només sabem com acaben. Per poder entendre veritablement el que ha passat cal anar a l'origen. Anem-hi, doncs.

Tot va començar un dia de juliol en què la Dawnie, jo, en Rafel i la Maysa vam pujar al Matagalls des del Coll de Sant Marçal. Aquell dia no va fer massa calor i l'ascensió va ser agradable. A més, la bona visibilitat va permetre que des del cim del Matagalls veiéssim Montserrat a l'horitzó. També hi vam poder llegir una placa on s'explicava com Mn. Jaume Oliveras va fer la travessa Matagalls Montserrat el 1904 en menys de 24 hores. Impregnats d'aquell ambient, algú va dir, "Perquè no ens apuntem a la Matagalls - Montserrat d'aquest any?" I tots vam contestar que sí, suposo que a causa de l'eufòria del moment perquè una reflexió mínimament assenyada no hauria produït tal resposta. En efecte, la travessa Matagalls - Montserrat té una distància de 83 quilòmetres, un desnivell acumulat de 6.000 metres i significa caminar un munt d'hores, moltes de les quals durant la negra nit.

El repte estava fixat, i ara tocava ser conseqüents.

El Jardín de Newton

2008-06-22T20:23:00.001+02:00

Fa poc he acabat de llegir El Jardín de Newton (La ciencia a través de su historia) de José Manuel Sánchez Ron. El primer que es copsa en llegir-lo és l’enorme esforç de síntesi que s’ha fet per tal d’encabir en poques pàgines, 271, els principals personatges, descobriments i repercussions de la ciència al llarg del temps. No està gens malament, sobretot si tenim en compte tot el que ha ocorregut des d’Euclides fins a la revolució biotecnològica actual. L’estructura del llibre, on cada capítol es dedica a una disciplina científica tot respectant la seqüència cronològica dels esdeveniments, és encertada i en facilita la lectura. Això és d’agrair, especialment en una època on massa sovint la informació és excessiva, supèrflua i desordenada.

Els grans científics de la història de la humanitat tenen un pes destacat en l’obra. S’hi descriu les seves qualitats personals i les aportacions al coneixement però també s’hi relata les controvèrsies i els conflictes de tot tipus (científics, religiosos, filosòfics, familiars, etc.) que van viure o provocar. El Jardín de Newton no és, doncs, un conjunt de panegírics sinó que mostra els protagonistes d’una forma global: amb les seves virtuts i defectes, grandeses i misèries. He trobat especialment reeixits els capítols dedicats a Newton i Einstein.

El llibre no només narra la història de la ciència sinó que també ajuda el lector a comprendre millor i de forma més intruïtiva elements com les forces o principis com el de conservació de l’energia. Mirant les coses amb perspectiva, m’adono que a la meva època d’estudiant s’incidia poc en el significat profund d’aquest conceptes i, en canvi, es posava més èmfasi en les formulacions matemàtiques que els descrivien. Obres com El Jardín de Newton ajuden a corregir aquest biaix.

El Jardín de Newton també esmenta les repercussions que han tingut per a la humanitat els coneixements proporcionats per la ciència. En general són positives, com queda especialment palès en el capítol dedicat a la medicina, però això no amaga que el seu ús hagi estat nefast, com en el cas de les bombes atòmiques, o obri grans interrogants, com els oberts per l’enginyeria genètica.

El Jardín de Newton és, en definitiva, un llibre altament recomanable a tot aquell que estigui interessat en temes de divulgació científica.

Dingle Way (8) - De Cloghane a Castlegregory (Etapa final)

2008-01-05T17:46:00.001+01:00

La darrera jornada va ser més fàcil i menys animada que l'anterior. Bàsicament va consistir en atravessar de punta a punta Brandon Bay, la platja més llarga d'Irlanda. Durant els 10 quilòmetres de travessa poca cosa a destacar: algú passejant, algú altre a cavall, uns pocs corrent, i uns nens rebien classes de surf. A mida que recorria la platja m'anava allunyant de Brandon Mountain, la muntanya que havia superat el dia anterior.

El camí va continuar per la costa per després desviar-se cap a l'interior i arribar finalment a Castlegregory, final d'etapa i final del meu viatge. Vaig arribar al B&B cansat però satisfet. L'experiència, sens dubte, havia valgut la pena. Van ser sis dies caminant sol per paratges esplèndids. Sis dies de pau i tranquil·litat infinites, sis dies per al goig contemplatiu i per a conèixer una mica millor un país, que, com diu el tòpic, no deixarà mai de sorprendre'm. Slí Chorca Dhuibhne Abú!

Dingle Way (7) - De Ballydavid a Cloghane

2008-01-04T18:06:00.001+01:00

Aquesta etapa també va ser, per no perdre el constum, inoblidable. Va començar amb una ascensió per les faldes del Brandon Mountain. Un cop més, el dia va ser assolellat i la visibilitat magnífica. Això em va permetre gaudir de vistes excel·lents que s'anaven eixamplant a mesura que guanyava alçada. Tornava a gaudir de les three sisters, de les illes Blasket, i de les badies i cingleres que dies abans havia trepitjat.

Al cap d'una bona estona vaig arribar a un coll que es troba entre dos pics: el Piras Mór i el Masatiompah. Al coll també vaig poder observar una mena de menhir amb antigues inscripcions oghàmiques. Tot plegat un magnífic escenari per a tota mena de llegendes, mites i aventures celtes.

Un cop superat el coll, vaig començar a devallar per la vessant oriental de la muntanya de Brandon. La baixada era d'un pendent fort i, a més, estava molt empatanegada així que vaig baixar amb molt de compte. Cap al vespre vaig parlar amb una parella de jubilats holandesos que havien atravessat el mateix coll, però ells amb calça curta i amb bambes. No cal dir que van merèixer el meu respecte i admiració.

Al final del descens, vaig arribar al poble de Brandon, lloc on vaig trucar a un senyor que desconeixia però que resulta que és el pare d'un noi que és el xicot d'una amiga de la meva dona. Sí, ja sé que el lligam no és gaire directe, però va ser l'única oportunitat de parlar amb algun "conegut" i no la vaig desaprofitar. Ens vam trobar al Brandon Pier, lloc on vam prendre una cervesa tot gaudint d'unes regates que s'hi van disputar aquell dia.

Al Brandon Pier hi ha un pub i tres cases particulars, una de les quals llueix una bandera descomunal d'Irlanda. Això em va recordar que estava recorrent pam a pam una península rebel d'un comtat rebel.

Cap a la tarda vaig recórrer el darrer trajecte del dia, el qual em va portar fins a Cloghane, racó paradisíac de platges tranquil·les i casetes de color. Sens dubte, un magnífic final d'etapa per a una gran jornada.

Dingle Way (6) - De Dunquin a Ballydavid

2007-12-12T19:23:00.001+01:00

Aquesta va ser també una jornada de gran interès paisatgístic. Primerament em vaig apropar a una petita serra coronada per tres pics ben alineats, que, tal i com passa en altres llocs, s'anomenent The three sisters. A continuació vaig començar a resseguir el Smerwick Harbour, enorme badia utilitzada antigament per al contraband. Aproximadament a meitat de la badia, hi ha el fort anomenat Dún an Óir, petita punta de terra que s'endinsa dins del mar i que va ser escenari d'una carnisseria l'any 1580. La tragèdia d'aquell temps contrasta amb la tranquil·litat del dia en què m'hi vaig aturar per reposar una mica i menjar tot gaudint de la bona vista.

Posteriorment vaig continuar recorrent l'enorme badia fins al punt en què aquesta es va acabar i va donar pas a un conjunt de cingleres arran del mar. Sobre un d'aquests cingles hi havia el Gorman's Cifftop Restaurant, hostal-restaurant on m'allotjaria aquella nit. La ubicació de l'hostal és immillorable, i la qualitat del menjar també. No és per casualitat que hagi guanyat diversos premis. El Fáilte go tígh uí Ghormaín és una benvinguda de debò!

Dingle Way (5) - De Dingle a Dunquin

2007-11-12T19:25:00.001+01:00

L'etapa de Dingle a Dunquin va ser, de totes totes, la millor. Tot i això, el començament va ser una mica delicat. Durant el matí hi havia una boira bastant espessa. Entre la boira i les bardisses més altes que jo a banda i banda de la pista, no m'hi veia gaire. De cop i volta, vaig haver-me d'enfilar per un camí completament cobert d'un fang tou (convenientment barrejat amb tifes de vaca) que m'arribava a mig tormell. Sort que portava les polaines! Però bé, quan de sobte va aparèixer davant meu la vista de Ventry Bay vaig pensar que tot havia valgut la pena.

Cap al migdia el temps va canviar. La boira va desaparèixer i va deixar pas a un sol radiant i a un cel net de núvols. La roda de la fortuna es va posar a favor meu, perquè un cel clar a la península de Dingle és una raresa. El posterior recorregut des de Dingle a les faldes del Mount Eagle, simplement no té preu. Hi vaig poder gaudir d'uns dels paisatges més agradables i inspiradors que recordi. Per tot arreu es succeïen cingleres cobertes de prats que de sobte s'estimbaven abruptament i vertical per anar a raure a l'oceà immens i encalmat. Suposo que són aquests paisatges els que fan que any sí, any també, vagi a Irlanda. En un d'aquests cingles vaig seure per dinar. Al cap de poca estona se'm van afegir dues parelles, ja grans, de turistes americans. "Outstanding beauty all over the place" em va dir un d'ells. I tant que sí! Millor no es pot resumir.

Al cap d'una estona, vaig continuar l'etapa tot trescant pel Mount Eagle. Durant el camí vaig trobar desenes i desenes de restes arqueològiques, des dels "clocháns" a les cabanes en forma de ruscs d'abelles. El Mount Eagle és un paradís per als arqueòlegs.

Malauradament, el temps es va tornar a emboirar. Al final de la tarda vaig arribar a Dunquin enmig de plugims. A la zona de Dunquin (Dún Chaoin en gaèlic) - Ballyferriter (Baile an Fheirtéaraigh) el gaèlic té una gran força: el pots sentir pel carrer i és omnipresent a la retolació. Gaeltacht abú!

Dingle Way (4) - D'Anascaul a Dingle

2007-09-27T22:08:00.001+02:00

La jornada va començar amb un trajecte que segueix una carretera secundària que s'enfila fins dalt d'un turó i després davalla fins arribar a la Minard Bay on hi ha un castell en runes, el Minard Castle.

Després, el camí abandona la costa i s'endinsa cap a l'interior tot atravessant camps i pastures. Poca cosa a destacar: només que en diverses ocasions se'm van tirar a sobre gossos histèrics que guardaven els ramats. Crec que aquestes picabaralles van ser totalment innecessàries, sobretot perquè sempre vaig guardar un respecte escrupulós per a les vaques, bous i vedells que em vaig trobar pel camí. A la foto següent, per exemple, 7 vedells van posar amablement per a què els immortalitzés.

A la tarda el temps va empitjorar: pluja i boira. Això va fer que decidís fer marrada fins arribar al destí: Dingle. Port pescador reconvertit plenament al turisme, on molt bona part dels rètols està en gaèlic i on hi ha molts pubs on escoltar música celta en directe. Sens dubte, un magnífic final d'etapa.

Dingle Way (3) - D'Ennis a Anascaul

2007-09-05T22:16:00.002+02:00

El dia va començar amb una passejadeta des del B&B fins a l'estació d'autobusos a Ennis. En total, uns 30 minuts arrastrant la maleta per una carretera que estava en obres. Vaig preguntar a una senyora gran on es trobava l'estació. Ella, molt amable, em va indicar amb tota mena de detalls on es trobava l'estació, em va desitjar que no em perdés, i es va acomiadar de mi amb un apassionat "God bless you". No passa gaire sovint que demanant indicacions rebis benediccions. Go raibh maith agat, senyora.

Un cop a l'estació d'Ennis, vaig prendre un autocar que dues hores després em va deixar a l'estació de Limerick. Tres minuts després em van desallotjar de l'estació perquè l'alarma de detecció d'incendis s'havia disparat. Afortunadament tot va resultar ser una falsa alarma. Un altre autocar em va portar des de Limerick fins a Tralee, on m'esperava un taxi que em va portar fins a Anascaul.

El taxista era un paio xerraire i divertit. Em va explicar que a Dingle no hi plou, sinó que hi ha un "liquid sunshine". També em va comentar que la vaga del dia anterior es va declarar per dos motius clarament diferenciats, per bé que complementaris i indissociables: el primer és que hi ha plans per suprimir vols des de Shannon a Londres, fet que seria nefast per a l'economia de la zona que depèn molt de l'aeroport. Els vols serien substituits per la ruta Belfast - Londres. El segon és que els pilots cobrarien menys. Bé, com a mínim vaig saber el motiu pel qual vaig haver d'esperar tant.

Un cop a Anascaul ja m'hi vaig sentir com a casa. Vaig fer un volt d'unes 3 hores fins a un llac proper. Pau i tranquil·litat per tot arreu, cel blau, suaus turons recoberts de prats, i camps on coexisteixen pacíficament vaques, ovelles i algun corb oportunista. Fáilte air as!

El nom gaèlic d'Anascaul és Abhainn an Scáil, el riu de les ombres. És un poble on hi va viure en Tom Crean, personatge que va participar en les expedicions a l'Antàrtida d'Ernest Shackelton i admirat per la seva heroïcitat i generositat. Al poble hi ha una estàtua i un hostal dedicats a ell.

Dingle Way (2) - Tot esperant a l'aeroport

2007-09-05T22:02:00.001+02:00

El dimarts 21 d'agost havia d'agafar un avió que em portaria des de l'aeroport de Liverpool al de Shannon. L'avió havia de sortir a les 12 del migdia però a causa d'una vaga a l'aeroport de Shannon es va retrassar 8 hores. No cal dir que van ser 8 hores d'espera i avorriment, oimés quan no hi ha seients (al marge, és clar, dels seients que hi ha als bars i restaurants).

L'estratègia que vaig seguir va ser la d'anar alternant activitats d'uns 45 minuts de durada: llegir, passejar al voltant de l'aeroport, prendre alguna cosa, visitar les botigues, etc. Si sou previsors i voleu estar preparats per una eventualitat així, us recomano que visiteu el web de FOLA (compte amb el nombre de eles!). Es tracta dels Friends of the Liverpool Airport que informen de tot el que s'hi pot trobar.

Finalment l'avió es va enlairar i va fer el seu trajecte fins a Shannon. Acte seguit vaig prendre un taxi cap a Ennis (un poble a uns 20 kms de l'aeroport de Shannon) on la Dawnie m'havia trobat allotjament.

Dingle Way (1) - Introducció

2007-09-05T21:57:00.001+02:00

A continuació vénen uns quants posts on explico les aventures que vaig viure tot caminant per la Dingle Way. Dingle és una península que es troba al comtat de Kerry, al sudoest d'Irlanda. La Dingle Way (Slí Chorca Dhuibhne en irlandès) és una ruta que recorre el perímetre de la península atravessant platges, camps, prats i muntanyes. Una experiència magnífica i que la recomano a tothom. Només cal estar mínimament en forma i saber apreciar els tresors que t'ofereix.

Inici - Benvinguda

2007-08-16T20:21:00.000+02:00

Hola a tothom. Amb aquest primer post inicio el blog. Espero anar-hi publicant experiències, reflexions i temes d'interès i compartir-los amb vosaltres.